Ens ataquen

Això és una entrada del bloc d'un amic, Mani, fill de Mani, molt interessant i que val molt la pena llegir:

- Hòstia tu, mira! Una pastera, però va en direcció contraria! - Diu un magrebí.
- Es deuen haver desorientat o ves a saber. - Respon un altre.

Quan la pastera s'acosta, els magrebins s'adonen que no són pas com ells, que són europeus.

- Cap on aneu? Què collons feu? - Pregunta un magrebí confós.
- Cap al Marroc. - Li contesta un europeu.
- Però si allà tot és pobresa! Nosaltres marxem perquè no s'hi pot viure!
- Ah! Però nosaltres no hi anem a treballar, anem a ocupar les cases que vosaltres deixeu lliures. Al nostre país no s'hi pot viure tampoc!

Amb això només intento dir que no existeix cap lloc ideal on viure, certament estem millor nosaltres que ells, però també tenim certs problemes per viure.

El món de la moda cada vegada em sorprén més. Últimament podem veure pels carrers com les senyoretes porten unes enormes i totalment exagerades ulleres de mosca. Aquells ullerots que tapen del front a la barbeta quasi, i d'orella a orella, com si els ulls fossin pilotes de tennis. Què passa, que s'han pensat que ara la gent té els ulls com als manga? Entre poc i massa, si us plau, que això no són ulleres, són caretes de soldador!

Heus aquesta la ciutat dels homes electrònics. La gent escolta música pels carrers, altres parlen pel mòbil. Alguns són capaços, fins i tot, de fer les dues coses alhora. Els aires acondicionats abaixen tres graus la temperatura de les cases i els pisos, i apugen fins a vuit graus la del centre de la ciutat. Alguns es treuen el portàtil al parc i accedeixen a Internet per llegir la premsa digital: 300 morts en un atemptat a l'Iraq, l'enèsim mal partit del Barça, la tira còmica, la secció de necrològiques,...

Els carrers van plens de gent. A vista de Google Earth no som pas tant diferents de les formigues. Les persones xoquen les unes amb les altres. Són els homes de xoc, com els cotxes de fira. Gent connectada a l'entramat elèctric de ciutat.

Arribem a Maials, traiem els gegants, no plou. De conya.
Arriba l'hora de dinar i mentre desmuntem los gegants comença a ploure. Però no passa res, dinem en un pavelló cobert. Al tornar cap a casa també plou.

I ara ve lo bo (o no). Agafo el tren. No surt tard, va bé de temps.
El tren funciona a mitges. Pràcticament podríem dir que només funcionaven els motors, perquè les portes feien el que volien i l'enllumenat no funcionava. Imagineu-vos el panorama en entrar en un túnel. Però això tan se val, t'estàs allà assegut sense fer res i esperes a que el tren arribi. Quan arribem a Móra tornen les llums.
Estem a puntet d'arribar a Tarragona, no havia comprat bitllet i el revisor encara no passava, fins aquell just moment. Moment en que pensava que el revisor tardaria prou com per què donés temps de que el tren arribés a l'estació. Que il·lús. Va el tren i es fot a parar. "Renfe" és l'únic pensament que em ve al cap. Paguem el bitllet i després d'uns quants intents del tren per intentar arrancar, arribem a l'estació. Però arribem tard.


Ara he de agafar l'autobús. Com que vaig tard no tinc gaires esperances d'agafar l'autobús de les 19:25, però arribo a la parada a les 19:30. Encara hi ha gent. "Encara rai, no ha passat". Que il·lús. Certament no havia passat, ja que arriba a les 19:45... però passe de llaaaarg!!! Que malparit. No sé perquè, però ara m'he d'esperar a que arribi el bus de les 19:50. Són les 19:55 i... (redoble de tambors) apareix una manifestació!!! Manifestació que talla el carrer i no deixa passar els autobusos. "Me cago en tot", mai millor dit, ja que el meu aparell digestiu començava a necessitar atencions especials.

Per sort, un treballador del servei de transports de Tarragona ens indica on podem agafar l'autobús. L'agafo i arribo a casa sense més calamitats. Fi del trajecte.