Ens ataquen

A alguns potser no us sona el nom de Nobuo Uematsu. Altres pot ser que tampoc però que conegueu les genials bandes sonores dels diversos Final Fantasy. Altres potser no sabeu ni d'un ni altre, però si seguiu llegint descobrireu un dels més grans compositors dels últims temps.

Nobuo Uematsu (植松 伸夫; Uematsu Nobuo, nascut el 21 de Març de 1959) és un compositro japonès de música per a videojocs. Ha composat música per a la saga Final Fantasy i també per a altres videojocs com per exemple Chrono trigger. Està considerat com un dels millors compositors de finals del segle XX i principis del XXI, i actualment es fan concerts de la seva música arreu del món, interpretat per varies orquestres com ara la Filarmònica de Los Angeles o, més recentment, Play! A video game symphony.

Aquí us deixo unes mostres de la seva música:

Suteki da ne:


Liberi fatali (la meva preferida):


One Winged Angel:


Terra:


Vama'alla Flamenco:


Bombing Mission:



I per acabar, un video:

Aerith's Theme:

Ups, m'he colat. El títol hauria de ser "Ciclisme", però vaja, tampoc m'he equivocat de tant. Que llastimós és el panorama d'aquest esport que no li interessa a ningú. Ens el claven per la tele perquè no saben que posar, i a la premsa escrita igual. Els diaris esportius a l'estiu fan pena, t'omplen 20 pàgines amb els rumors dels possibles fitxatges del Barça i 10 més per llistar els ciclistes que es xuten. I cada any estem igual, o pitjor.

Es droga un i abandona l'equip sencer. Potser fins i tot algun altre equip que no hi té res a veure però que té por que se'ls vegi el llautó i acabin desprestigiats. I cada dia estem igual: que si han enganxat a un, que si han enxampat a l'altre,... Algú sabria alguna cosa del ciclisme si no fos pel dopping?

Que avorrit ha estat el primer partit de pretemporada del Barça. Guanyant de la manera més roïna, a l'últim minut, i de penal. De penal fallat a més! que si ha entrat ha estat de rebot! I gran cosa més, s'han vist les bones maneres dels nous i dels joves (tothom parla dels 4 fantàstics, però jo crec que Dos Santos i Bojan faran parlar). I... algú m'explica per què collons continua jugant gent com Motta i Ezquerro?! Ja haurien d'haver marxat aquests!
De moment no s'ha vist gran cosa. Dissabte més.

La Tira Ecol d'aquesta setmana és increïble:

Quanta raó, Windows Vista està sent un fracàs bastant seriós. Si continua així acabarà com Windows ME, un dels fracassos més sonats de Microsoft. La gent no se'l posa ni pirata.

Font: Tira Ecol

Seguint l'entrada anterior, ara toca l'altra pel·lícula de Clint Eastwood sobre la batalla d'Iwo Jima. A Cartas desde Iwo Jima (Letters from Iwo Jima) podem veure el punt de vista Japonès. Aquests han de defensar l'Illa per tal de què els Americans no ocupin un emplaçament clau de la Guerra del Pacífic, que permetria a l'oncle Sam atacar l'arxipèlag Japonès. Una pel·lícula que no baixa el nivell en cap moment.

Fa seixanta-dos anys, els exèrcits nord-americà i japonès es van veure les cares a Iwo Jima. Dècades després, diversos centenars de cartes són desenterrades de sota la terra d'aquesta inhòspita illa. Les cartes posen cara i veu als homes que allà van lluitar, així com a l'extraordinari general que els va dirigir. Els soldats japonesos són enviats a Iwo Jima sabent que, amb tota probabilitat, ja no tornaran. Al comandament de la defensa es troba el general Tadamichi Kuribayashi (Ken Watanabe), els viatges del qual a Amèrica del Nord li han revelat la naturalesa inútil de la guerra, però també li han proporcionat un coneixement estratègic sobre com fer front a la imposant armada de guerra nord-americana que s'aproxima pel Pacífic. Sense més defensa que la pura voluntat i les roques volcàniques de la pròpia illa, la tàctica sense precedents del general Kuribayashi va transformar el que es preveia com una derrota ràpida i sagnant, en gairebé 40 dies de combat heroic i enginyós. Prop de 7.000 soldats americans van morir a Iwo Jima; més de 20.000 efectius del bàndol japonès també ho van fer. Les sorres negres d'Iwo Jima es van tenyir de la seva sang, però els seus sacrificis, els seus esforços, el seu coratge i la seva compassió perviuen a les cartes que van enviar a casa.


Si Banderas de nuestros padres és bona, Cartas desde Iwo Jima és una obra mestra. Clint Eastwood la clava (una altra vegada) en un film inoblidable i emotiu. Una pel·lícula que mostra la inutilitat de la guerra. La fotografia és esplèndida, la música sublim, la direcció genial i l'actuació magnifica. És d'aquelles pel·lícules que s'han de veure, que no es poden deixar passar.

9'5/10

Fitxa a IMDb: Letters from Iwo Jima
Viquipèdia: Iwo Jima
Viquipèdia: Batalla d'Iwo Jima

Aquesta setmana he mirat les dues pel·lícules de Clint Eastwood sobre la batalla a l'illa d'Iwo Jima. Començo explicant que em a semblar Banderas de nuestros padres (flags of our fathers).

Aquesta pel·lícula ens mostra el punt de vista americà del que va succeïr a l'illa d'Iwo Jima, a les acaballes de la 2a guerra mundial (febrer i març de 1945), i del que va passar a un grupet de persones que van ser considerats herois.

És la imatge més indeleble de la Guerra del Pacífic, un moment en el temps immortalitzat en un film sobre cinc marines i un metge de la Marina aixecant la bandera dels EE.UU. a la muntanya Suribatxi, pocs dies després de començar l'acarnissada batalla per la guarnició japonesa d'Iwo Jima. Per als homes que apareixen a la foto, aixecar la bandera és una petita formalitat al mig d'una extenuant batalla, però per a aquells que tornen a casa, la imatge d'aquests homes treballant junts en silenci per superar unes devastadores adversitats dóna un nou sentit a la noció d'heroi. Captiva un públic americà famolenc d'esperança i cansat d'una guerra que no sembla tenir final. Dóna a les mares una raó per creure que els seus fills tornaran vius, i un sentit a aquelles que ploren per uns fills que mai no tornaran.
Per aprofitar l'ona de sentiment que la foto inspira, els "hissadors de la bandera" són trets del combat i enviats a casa per continuar servint al seu país, no en el camp de batalla, sinó entre multitud de fervoroses masses reunides per ser a prop de "verdaders herois" i estendre uns talons extremadament necessaris per finançar l'esforç bèl·lic. Però en el seu interior senten que, igual com els seus amics i germans caiguts en combat, una part de les seves ànimes mai no abandonarà les negres sorres d'Iwo Jima.


La peli està bé, però no acaba de matar. No és fa aborrida, però s'allarga una mica massa. Músicalment és bona, però no genial.

7/10

Fitxa a IMDb: Flags of our fathers
Viquipèdia: Iwo Jima
Viquipèdia: Batalla d'Iwo Jima

Sembla mentida que avui dia passin coses com aquestes en un país que es considera civilitzat. Bé, tenint en compte que és Espanya, no em sorprén. Però no deixa de ser penós i trist:

"El jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo ha ordenat el segrest de l'últim número de la revista El Jueves per injúries al successor de la Corona, ja que a la portada de la publicació apareix una caricatura "denigrant" dels prínceps d'Astúries mantenint relacions sexuals."

Llegiu l'acudit fent clic a la imatge.

Doncs a mi em sembla molt bé que carreguin amb tota l'artilleria contra els xupòpters de la família reial, lladres, això és el que són. Símbols de l'edat mitjana, catòlics, són com el toro d'osborne. No pot ser que amb el segle XXI ja entrat quedin monarquies als països desenvolupats. Ja va sent hora de que la gent comenci a carregar amb força contra la noblesa.

Quanta caspa, noblesa i religió,... Tot fora home, viuriem molt millor sense ells.

Coses que passen, que ets molt friqui i ho vols demostrar? Doncs et canvies el nom. Això és el que ha fet en Jason Michael Burrows (foto), que després de trencar-se-li el tupí va i decideix canviar-se el nom. I direu... i com es diu ara? Doncs no és diu John, ni Jack, ni James, ni George,... és diu... prrrrrrr (redoble de tambors)... Megatron!!! Jason Megatron Burrows. Increïble.

També és curiós el cas d'una família americana que va posar al seu fill el nom de... prrrrrr (redoble de tambors)... Georgebush Neeway. Així, tot junt, no ho he escrit pas malament.