Ens ataquen

Eren les 3 de la tarda i m'han agafat ganes d'anar al cine, he anat a veure Piratas del Caribe: en el fin del mundo.
M'he endut una esperada decepció, un cop has vist les altres dos no es tenen gaires esperances de que aquesta hagués de ser diferent. I és una llàstima, perquè aquesta saga, enfocada des d'un punt de vista més seriós hauria pogut arribar a ser una llegenda del cinema. Però no, els diners s'imposen, i com a resultat tenim una birria de pel·lícula plena de gags d'aquells absolutament absurds que no venen a compte de res, de recurs fàcil i sense gràcia. Vaja, almenys a mi no me'n feia cap, tot i que hi havia alguns que si que reien, però de la gent t'ho pots esperar tot. Quan vius en una societat ignorant amb munts de seguidors del Partit Popular i gent que creu en uns ens suprem i omnipotent capaç de convertit l'aigua en vi, el pa en caviar o la Coca-cola en Pepsi,... res no et sorprèn. És una llàstima, i després em queixo que a l'únic cinema al que tinc accés només hi fan brossa comercial, al més pur estil Garfield 2 que aprofitaré per retreure-li a un que jo em sé (hahaha, ZAS! en toda la boca).

Tornant a la peli, la música i els efectes especials estan molt bé, fins i tot les actuacions, però aquí hi ha un problema, la majoria de personatges tenen un rol cutre o infantilitzat que fa que sembli que per fer el seu paper hagin d'actuar malament a propòsit. Horrible. El plantejament d'aquesta trilogia és mereix una pedrada.

A tots aquells que busqueu una pel·lícula entretinguda sense gaires pretensions us pot arribar a agradar, però si el vostre coeficient intel·lectual supera la mitja de qualsevol equip de futbol,... us decebrà.


Sinopsi:
Will Turner i Elizabeth Swann s'han aliat amb el capità Barbossa amb el desesperat objectiu d'alliberar al capità Jack Sparrow del seu terrorífic parany en el celler de Davy Jones. Mentre, l'esgarrifós vaixell fantasma, L'Holandès Errant i Davy Jones, en mans de la Companyia de les Índies, provoquen el caos en els Set Mars. Navegant per les aigües braves i traidores, posen rumb a l'exòtica Singapur i s'enfronten a l'astúcia del pirata xinès Sao Feng. Més enllà dels confinis de la terra, cadascun haurà de triar un bàndol en una titànica batalla final, ja que no només les seves vides i les seves destinacions pengen d'un fil sinó també l'estil de vida dels pirates, sinònim de llibertat.


A tot això li poso un 5/10.
Fitxa a IMDb

Avui estava llegint una revista sobre cine asiàtic a la que estic subscrit i he trobat una preview molt interessant: Sukiyaki Western: Django.

La peli encara no s'ha estrenat al Japó, que jo ja estic esperant a que surti i algú la subtituli per veure-la. (babes)

Trailer:

Escric aquesta entrada quan encara estem a la mitja part del partit Barça - Getafe. Anem guanyant 1-0 i hauria d'estar content. Ho estic? no pas. L'arbitratge és pèssim,el Getafe no para de fer faltes a tort i a dret i l'àrbitre, Pérez Burrull, no ensenya res! Clar, és indignant, i si l'àrbitre no és capaç de fer justícia, els jugadors es posen nerviosos i, com que no estiren gaire, tot s'ha de dir, doncs es prenen la justícia per ells mateixos. Això és el que ha fet Ronaldinho, un dels més curtets.

Pensa en com eren les pantalles fa un parell d'anys. Tenien més cul que no pas espai visible.
Pensa en les pantalles actuals, ens les venen com si fossin ultraplanes, realment ho semblen si les comparem amb les anteriors.
Ara pensa en quelcom que, comparat amb les ultraplanes, sigui de la mateixa relació que tenien aquestes amb les pantalles de tub de fa anys. No? no ets capaç? doncs mira:

Gruix: 3mm, i a més, són flexibles. Impressionant.
Per aconseguir-ho, s'utilitzen OLEDs (organic light-emitting diode) ultraprims.
Encara són prototips en un estat molt prematur, però deixa entreveure el que ens espera.

Kalia Vanish Oxi Action Multi Crystal White,... hauria de ser tant difícil dir detergent? De lluny salta a la vista que l'estratègia és dotar d'un munt de noms estranys que sonen a alta tecnologia a un producte per arribar a les mestresses de casa espanyoles que, presumiblement, consumeixen telescombreries. Al cap i a la fi, la publicitat dels productes de neteja sempre és igual. Per començar, tots el productes netegen més que tots els altres. Una paradoxa? Ves.

Des de la sortida al mercat d'un original, el producte és capaç de fer miracles i netejar-ho absolutament tot de la manera més perfecta. Però després surt una actualització, un detergent 2.0 o una nova parauleta seguida del nom. I després, encara que el producte fos capaç de convertir el negre en blanc i el blanc en súperblanc,... pam, detergent 3.0. I entrem en un bucle infinit en que el nom del producte supera l'amplada de la caixa que el conté. Llavors canvien el nom de la marca i el publiciten com a producte revolucionari.

Ningú pot negar que estem a l'edat d'or de les sèries de televisió americanes, època que contrasta amb l'edat de plom del cinema del mateix país. Com que estem arribant a finals de temporada (Heroes, Lost, Jericho,...) i mentre no comencen les noves (Stargate Atlantis, Prison Break,...), he buscat una mica i m'he topat amb una mini-sèrie d'aquelles que realment valen la pena: The lost room.

Sinopsi:
La vida del detectiu d'homicidis Joe Miller canvia per sempre quan ensopega amb la clau d'una misteriosa habitació d'un motel situat a la mítica Ruta 66. La clau obre la porta a un món desconegut capaç de despertar la cobdícia de molts. En aquesta habitació hi havia més de cent objectes, cada un d'ells amb un poder únic. L'habitació en si mateixa és un refugi i una porta a qualsevol destí, i quan la filla d'en Miller desapareix en ella, aquest emprendrà una incessant recerca en la qual serà objecte de persecució per part de fosques organitzacions que pretenen obtenir la clau apreciada i la resta dels objectes.


Avui mateix he acabat de veure-la i m'ha agradat força, de manera que us la recomano. Només són 6 capítols de 45 minuts, curteta, però consistent. Si us agrada el misteri de Lost i els poders de Heroes, no us podeu perdre aquesta minisèrie.
Per cert, la van fer a Cuatro fa poc, així que també la podeu trobar en castellà: Habitación perdida. Tot i que jo us la recomano en versió original.


IMDb | Pàgina oficial

Ja fa més d'una setmana que per la tele i més concretament per TV3 ens hem de tragar la UEFA i l'espanyol. A mi em fot molt que la televisió pública catalana dediqui tant temps a un equip que no és català. No senyors, l'Espanyol no és un equip català. Com el seu nom indica, l'espanyol és un equip... espanyol.

Això és una entrada del bloc d'un amic, Mani, fill de Mani, molt interessant i que val molt la pena llegir:

- Hòstia tu, mira! Una pastera, però va en direcció contraria! - Diu un magrebí.
- Es deuen haver desorientat o ves a saber. - Respon un altre.

Quan la pastera s'acosta, els magrebins s'adonen que no són pas com ells, que són europeus.

- Cap on aneu? Què collons feu? - Pregunta un magrebí confós.
- Cap al Marroc. - Li contesta un europeu.
- Però si allà tot és pobresa! Nosaltres marxem perquè no s'hi pot viure!
- Ah! Però nosaltres no hi anem a treballar, anem a ocupar les cases que vosaltres deixeu lliures. Al nostre país no s'hi pot viure tampoc!

Amb això només intento dir que no existeix cap lloc ideal on viure, certament estem millor nosaltres que ells, però també tenim certs problemes per viure.

El món de la moda cada vegada em sorprén més. Últimament podem veure pels carrers com les senyoretes porten unes enormes i totalment exagerades ulleres de mosca. Aquells ullerots que tapen del front a la barbeta quasi, i d'orella a orella, com si els ulls fossin pilotes de tennis. Què passa, que s'han pensat que ara la gent té els ulls com als manga? Entre poc i massa, si us plau, que això no són ulleres, són caretes de soldador!

Heus aquesta la ciutat dels homes electrònics. La gent escolta música pels carrers, altres parlen pel mòbil. Alguns són capaços, fins i tot, de fer les dues coses alhora. Els aires acondicionats abaixen tres graus la temperatura de les cases i els pisos, i apugen fins a vuit graus la del centre de la ciutat. Alguns es treuen el portàtil al parc i accedeixen a Internet per llegir la premsa digital: 300 morts en un atemptat a l'Iraq, l'enèsim mal partit del Barça, la tira còmica, la secció de necrològiques,...

Els carrers van plens de gent. A vista de Google Earth no som pas tant diferents de les formigues. Les persones xoquen les unes amb les altres. Són els homes de xoc, com els cotxes de fira. Gent connectada a l'entramat elèctric de ciutat.

Arribem a Maials, traiem els gegants, no plou. De conya.
Arriba l'hora de dinar i mentre desmuntem los gegants comença a ploure. Però no passa res, dinem en un pavelló cobert. Al tornar cap a casa també plou.

I ara ve lo bo (o no). Agafo el tren. No surt tard, va bé de temps.
El tren funciona a mitges. Pràcticament podríem dir que només funcionaven els motors, perquè les portes feien el que volien i l'enllumenat no funcionava. Imagineu-vos el panorama en entrar en un túnel. Però això tan se val, t'estàs allà assegut sense fer res i esperes a que el tren arribi. Quan arribem a Móra tornen les llums.
Estem a puntet d'arribar a Tarragona, no havia comprat bitllet i el revisor encara no passava, fins aquell just moment. Moment en que pensava que el revisor tardaria prou com per què donés temps de que el tren arribés a l'estació. Que il·lús. Va el tren i es fot a parar. "Renfe" és l'únic pensament que em ve al cap. Paguem el bitllet i després d'uns quants intents del tren per intentar arrancar, arribem a l'estació. Però arribem tard.


Ara he de agafar l'autobús. Com que vaig tard no tinc gaires esperances d'agafar l'autobús de les 19:25, però arribo a la parada a les 19:30. Encara hi ha gent. "Encara rai, no ha passat". Que il·lús. Certament no havia passat, ja que arriba a les 19:45... però passe de llaaaarg!!! Que malparit. No sé perquè, però ara m'he d'esperar a que arribi el bus de les 19:50. Són les 19:55 i... (redoble de tambors) apareix una manifestació!!! Manifestació que talla el carrer i no deixa passar els autobusos. "Me cago en tot", mai millor dit, ja que el meu aparell digestiu començava a necessitar atencions especials.

Per sort, un treballador del servei de transports de Tarragona ens indica on podem agafar l'autobús. L'agafo i arribo a casa sense més calamitats. Fi del trajecte.