El futur: Nanotecnologia i el Goo gris

dijous, 20 de setembre del 2007 | | |

Seguint el tema de l'entrada anterior, podem començar a parlar de la nanotecnologia. De fet, tots sabem que ja s'està investigant. I més o menys podem saber per a que ens pot fer servei. Ara bé, el límit al que arribem amb aquesta tecnologia encara està per veure. El tema promet un avenç absolutament revolucionari. El començament d'una nova etapa per a la humanitat... si se'n podrà continuar anomenant-la així.

La nanotecnologia pot servir per a moltes coses, sobretot en el tema de la medicina. Un dels objectius més clars que té aquest món és el de la producció de nanomàquines que detectin cèl·lules cancerígenes i se les carreguin, prevenint d'aquesta manera qualsevol tipus de càncer, per incurable que sigui avui dia. I qui diu càncer diu qualsevol cosa. Ens poden servir per arreglar-nos per dintre (com els iogurts BIO, però de debò), i que és noti per fora. També ens poden servir per calmar el dolor en cas de ferides o simplement per millorar les pròpies funcions del cos, com la regeneració de teixits per exemple.

No obstant les nanomàquines ens poden portar a la perdició també. El que és coneix com a Goo gris és el pitjor dels panorames. El Goo gris és un hipotètic fi del món involucrant nanotecnologia molecular on robots que s'autorepliquen fora de control consumeixen tota la matèria vivent a la Terra mentre construeixen més d'aquests robots (un escenari conegut com a ecofàgia).

Definició de Goo gris:

El terme va ser usat per primera vegada pel pioner de la nanotecnologia Eric Drexler al seu llibre La Nanotecnologia: L'Aparició de les Màquines de Creació ("Engines of Creation" -1986). Al capítol 4, Màquines d'Abundància, Drexler explora un aterridor escenari de creixement exponencial amb aquests acobladors:
Així el primer replicador acobla una còpia en mil segons, llavors els dos replicadors n'acoblen dos més en els següents mil segons, els quatre en construeixen uns altres quatre, i els vuit en construeixen uns altres vuit. Després de deu hores, no hi ha 36 nous replicadors, sinó més de 68 milers de milions. En menys d'un dia, pesarien una tona; en menys de dos dias, sobrepassarien el pes de la terra; en unes altres quatre hores, superarien la massa del Sol i tots els planetes combinats.
El planeta on els replicants (Stargate) van desenvolupar un Goo gris.

Drexler descriu el "Goo gris" al capítol 11 Màquines de Destrucció:

...primerencs replicadors basats en acoblament podrien derrotar els més avançats organismes moderns. "Plantes" amb "fulles" no més eficients que les cel·les solars d'avui podrien deixar fora de la competència a les plantes, omplint la biosfera de fullatge no comestible. Resistents "Bacteris" omnívors podrien treure de la competència als bacteris reals: podrien disseminar-se com a pol·len bufat, replicar-se ràpidament, i reduir la biosfera a pols en qüestió de dies. Replicadors perillosos podrien fàcilment ser forts, petits, i disseminar-se massa ràpid per ser detinguts - almenys si no fem cap preparació. Tenim suficients problemes controlant virus i insectes de la fruita.
Es pot dir que el "Goo gris" no necessita ser gris. Podrien ser com una planta o un bacteri. Només el resultat de la seva ecofàgia podria assemblar-se a Goo gris.


La idea del Goo gris ha estat molt utilitzada en ciència-ficció. Molts potser recordareu els Replicants de Stargate. Dons això és exactament un exemple de Goo gris amb nanomàquines. Aquests a més tenien consciència, cosa possible, però molt més endins de la ciència-ficció que de la realitat possible. Hi havia un parell de capítols on és podria veure com els replicants s'havien "menjat" un planeta. És a dir, que tot el planeta era una bola gegant replicant que no podria continuar creixent perquè no tenia res més per "menjar".
.

1 comentaris:

  1. Anònim says:

    Comentari de Maria Isabel:

    Amb el desenvolupament de la nanotecnologia s’han aconseguit avenços i descobriments sorprenents, com ara la incorporació de microrobots en bacteris que podrien ajudar a resoldre molts problemes de salut en el futur. Aquests bacteris podrien ser la font d'energia més eficient que mogui diminuts robots dins el nostre cos, fent microcirurgia o eliminant tot allò que resulti perjudicial. Així, per exemple, aquestes bionanomàquines podrien utilitzar-se per realitzar una destrucció selectiva dins l’organisme, destruint les cèl·lules tumorals o els dipòsits de greix a les parets arterials, restablint el flux sanguini normal. Ara per ara, sembla ciència ficció, però potser en un futur no gaire llunyà aquest tipus de tecnologia híbrida serà una de les tècniques mèdiques més emprades. És evident que el potencial de la nanotecnologia és immens, però no podem obviar els perills que pot comportar, com ara l’ús de la nanotecnologia molecular en guerres o atacs terroristes, la contaminació del medi ambient i les cèl·lules dels éssers vius amb tot tipus de nanopartícules artificials, la manca de control dels productes creats, i l’amenaça de la plaga gris. Cal, doncs, continuar les investigacions i aprofitar els beneficis que ens ofereix la nanotecnologia, però reforçant els mecanismes de control i seguretat.